En la última classe de comunicació artística i aprenentatge vaig experimentar en primera persona uns quants conceptes que hem treballat recentment en aquesta assignatura: la transgressió i la provocació. Per altra banda, també vaig altres sensacions com molta identificació en certs moments de la sessió. Aquests sentiments van provocar en mi una sèrie de emocions inesperades (por, timidesa, infravaloració, assimilació, identificació, reflexio, etc) que van provocar en mi un torrent de preguntes i una gran ansia de relfexió personal.
Vull començar per l'identificació. Em vaig sentir relfexada en els conceptes de MANDRA i POR, i personalment, hi afegiria els sentiments d'inseguretat i hiperperfeccionisme. Sóc una persona que sempre tinc el cap ple de pardals (idees i més idees) i que per un cúmul de situacions diverses la majoria mai s'arriben a formalitzar . Sovint aquest fet em crea una fustració i per això sempre intento planificar les meves accions i el meu temps. Però en aquesta classe vaig comprendre el que moltes vegades no em deixa avançar en convertir les meves idees en noves realitats: la por i la inseguretat que em provoquen les accions noves, la mandra que fa començar un projecte cent per cent personal des de zero y que a causa de la gran exigència personal que tinc moltes vegades inflavaloro els meus projectes molt abans de ni tan sols començar-los. Ara mateix sóc concient d'aquests punts dèbils i que he de ser capaç d'afrontar-los i deixar de ser una persona que sempre diu "magradaria fer això..... però no" per canviar a ser una que digui "vull fer això i ho faré així...".
Per altra banda, hi va haver un moment de la classe que va ser violent per a mi. Sóc una persona una mica tímida i em costa obrir-me a persones que no conec massa. Així doncs, quan vam haver de buscar a nous companys amb els quals no havímen tingut tanta relació vaig sentir la provocació i la transgressió en primera persona. He de ser sincera i dir que en un principi no em vaig sentir bé, em vaig "fer petita" i, fins i tot, em vaig arribar a bloquejar. Finalment vaig trobar a dues persones amb les quals comptartir les meves experiències i realment em vaig sentir molt a gust parlant amb elles. Aleshores, va sorgir la pregunta de si era o no creativa. Jo no sé si sóc creativa o no, però quan vaig començar a escoltar les grans coses que havien fet les meves companyes jo buscava i buscava fets creatius que hagués realitzat anteriorment i no en trobava cap. Així doncs, vaig arribar a la conlcusió que jo no era una persona creativa, que no tenia grans idees originals ni iniciatives per a realitzar projectes originals. Acabar pensant això em va entristir una mica i vaig estar pensant en allò la resta del dia.
Però una vegada vaig estar a casa, em vaig posar dins el meu llit vaig començar a reflexionar i vaig treure unes conlcuisons molt diferents a les que vaig pensar precipitadament a classe. Per una banda, la metodologia provocativa va començar de manera negativa per a mi, però va acabar de manera molt enriquidora, ja que vaig conèixer a dues companyes més, i vam poder escoltar les vivències de la resta dels companys, de les quals vam aprendre, ens van sorprendre i sobretot ens van agradar molt. I per altra banda, vaig fer una mica de terapia d'autoconeixement. La conclusió que vaig extreure és que no sóc un geni, ni potser una persona original, però si que tinc un estil propi i una manera de fer el meu dia a dia molt especial, i crec que això ja es pot considerar creativitat. Crec que he de valorar més els petits detalls ( per exemple, a mi m'agrada molt vestir-me i maquillar-me com a mi m'agrada cada dia, i això ja ho considero uns petits fets de creativitat).
Bé, tota aquesta relfexió crec que m'ha servit per saber que he de fer per entrenar la meva força de voluntat i formalitzar els mil i un projectes que dia a dia em ronden pel cap. Però sobretot m'ha servit per saber obrir la meva ment, no jutjar metodologies trencadores en un primer moment, i saber valorar els petits detalls personals, per a poder evolucionar-los i convertir-los en experiències personals i enriquidores.
domingo, 18 de diciembre de 2011
jueves, 1 de diciembre de 2011
Són com àngels
He trobat una frase que reflexa un criteri personal sobre els infants, diu així:
"Los niños nacen con alas, los maestros los ayudamos a volar"
Aquesta frase, que he trobat fantàstica, em fa reflexionar sobre el paper del mestre en l'educació dels infants.Quin és relament el paper del mestre? El mestre ha de ser sempre o el protagonista o a vegades pot convertir-se en un simple observador o guia?
En l'educació més tradicional el professor és el protagonista, el que sempre fa, el que sempre diu, el que sempre mana. Els alumnes són seguidors, que han de complir uns objectius, obeir una sèrie de normes i realitzar unes tasques determinades per aprendre allò que ha planificat el professor. Aquesta visió tan quadrada és, per desgràcia, aquella que més s'utilitza a l'escola d'avui en dia, però que passaria si els professors canviem de prespectiva, ens qüestionem a nosaltres mateixos i canviem de postura?
Segons la frase que he citat els infants naixen amb les capacitats s'aprendre qualsevol cosa, mentre que tingui algú al costat que el guïi, el marqui i li proposi repres per avançar en aquests coneixements. Així doncs, els mestres ens podem convertir en aquests seguidors que aprofiten cada una de les qualitats de cadascún dels infants que té al seu voltant, les transforma en activitats, situacions o vivències que fan reflorar tots aquests coneixements.
Tanmateix, és interessant dónar als nens certs poders de decisió sobre el seu propi aprenentatge, ja que cada persona és diferent i aprendrà segons factors molt diferents. Si no ens mostrem totalitaris en relació les tasques, si adaptem les activitats segons les dificultats personals de cada infant o si, simplement, deixem als infants triar el material o el suport amb què volen treballar, els aprenentatges flruiran d'una manera molt més natural, no tan imposada.
La metodologia que seguim és un altre punt important. Si sempre s'utilitza la mateixa manera de realitzar les tasques, si no deixem un espai per a la improvització i la creació de noves situacions, la rutina acabarà per aborrir als infants. Com a mestres hem de ser originals, hem de tenir el gran poder de la imaginació per a oferir el concepte més difícil en una acció divertida i atractiva pels infants. Hem de realitzar un joc "d'estira i arronssa" on els reptes, les dificultats, la diversió, la sorpresa hi siguin presents.
Els infants són com àngels que arriben a aquest món sense saber res però amb tots els mecanismes necessaris per aprendre-ho tot, formar-hi part i evolucionar-ho. Si els éssers humans no tinguessim aquesta maginfica capacitat d'aprenentatge des de tan petits no podriem seguir vius com a espècie a la terra.
"Los niños nacen con alas, los maestros los ayudamos a volar"
Aquesta frase, que he trobat fantàstica, em fa reflexionar sobre el paper del mestre en l'educació dels infants.Quin és relament el paper del mestre? El mestre ha de ser sempre o el protagonista o a vegades pot convertir-se en un simple observador o guia?
En l'educació més tradicional el professor és el protagonista, el que sempre fa, el que sempre diu, el que sempre mana. Els alumnes són seguidors, que han de complir uns objectius, obeir una sèrie de normes i realitzar unes tasques determinades per aprendre allò que ha planificat el professor. Aquesta visió tan quadrada és, per desgràcia, aquella que més s'utilitza a l'escola d'avui en dia, però que passaria si els professors canviem de prespectiva, ens qüestionem a nosaltres mateixos i canviem de postura?
Segons la frase que he citat els infants naixen amb les capacitats s'aprendre qualsevol cosa, mentre que tingui algú al costat que el guïi, el marqui i li proposi repres per avançar en aquests coneixements. Així doncs, els mestres ens podem convertir en aquests seguidors que aprofiten cada una de les qualitats de cadascún dels infants que té al seu voltant, les transforma en activitats, situacions o vivències que fan reflorar tots aquests coneixements.
Tanmateix, és interessant dónar als nens certs poders de decisió sobre el seu propi aprenentatge, ja que cada persona és diferent i aprendrà segons factors molt diferents. Si no ens mostrem totalitaris en relació les tasques, si adaptem les activitats segons les dificultats personals de cada infant o si, simplement, deixem als infants triar el material o el suport amb què volen treballar, els aprenentatges flruiran d'una manera molt més natural, no tan imposada.
La metodologia que seguim és un altre punt important. Si sempre s'utilitza la mateixa manera de realitzar les tasques, si no deixem un espai per a la improvització i la creació de noves situacions, la rutina acabarà per aborrir als infants. Com a mestres hem de ser originals, hem de tenir el gran poder de la imaginació per a oferir el concepte més difícil en una acció divertida i atractiva pels infants. Hem de realitzar un joc "d'estira i arronssa" on els reptes, les dificultats, la diversió, la sorpresa hi siguin presents.
Els infants són com àngels que arriben a aquest món sense saber res però amb tots els mecanismes necessaris per aprendre-ho tot, formar-hi part i evolucionar-ho. Si els éssers humans no tinguessim aquesta maginfica capacitat d'aprenentatge des de tan petits no podriem seguir vius com a espècie a la terra.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)