lunes, 31 de octubre de 2011

“El poder de la sonrisa”


L’altre dia mentre estava ajudant a una nena a menjar-se el dinar vaig comprovar un fet el qual mai havia donat importància: la gran ajuda que pot prestar una rialla, unes paraules afectives o un simple gest de carinyo en moments concrets. Aquella nena, que no volia menjar-se la verdura, va fer l’esforç de tastar-les gràcies a que, en comptes de renyar-la o amenaçar-la, la vaig animar a fer-ho amb un simple somriure. Acte seguit ella em va tornar un somriure semblant, el qual em va reconfortar amb un sentiment d’alegria molt gran.

Una vegada vaig acabar la meva jornada laboral em va quedar aquesta escena gravada al cap i no vaig poder evitar reflexionar-hi. El poder del somriure. L’afectivitat positiva no sols el trobem dins d’una aula, sinó que és un poder que podem fer servir en totes les situacions socials ens les que ens trobem. Està comprovat, que és molt més efectiu per a les relaciones personals activar una actitud positiva davant les situacions, problemes, així doncs, perquè a l’escola no es compleix? Per què sembla que l’aprenentatge es molt més efectiu quan s’imparteix de manera més “militaritzada”? No són les emocions la base per exercitar una bona motivació?

Quan vaig estar fent pràctiques com ara que treballo amb nens petits en una escola veig dia a dia les relacions entre nens i mestres, una interacció que personalment (en certs casos i situacions) no m’acaba d’agradar. Sé que cada escola, nen i mestre són diferents però en els contextos que m’he endinsat fins ara he vist que hi ha una necessitat “d’ensinistrar” als infants. La utilització de metodologies en el dia a dia de l’aula que es basen en la utilització de normes i rutines inflexibles, de les quals els infants no poden opinar o mostrar iniciatives pròpies. Si aquestes rutines o normes fossin sensiblement atractives pels infants no em semblarien criticables, però la via més fàcil i la més utilitzada en aquestes escoles consisteix en establir normes i prohibicions autoritàries i renyar o castigar a l’infant que ho incompleixi. 

Com a mestra sé la gran importància que tenen els límits i limitacions dins del context de l’aula. Però no seria molt millor que féssim complir les regles amb accions, gestos o paraules positives? Estratègies de motivació per a que els infants comprenguin el “perquè” real de tantes normes? No és molt més fàcil i amable realitzar un somriure que un crit? Doncs, això que sembla tan lògic moltes vegades ( masses!) no es compleix dins de l’aula. 

La meva proposta no és abolir tota norma o regla ja que són necessàries per establir nous coneixements, el que jo vull és reformar l’actitud que mostrem davant d’elles i en moltes situacions d’aula en general. Canviar els crits per els raonaments lògics, no renyar sense una raó clara, no alçar la veu quan no fa falta, però sense perdre l’autoritat, una figura que podem aconseguir de mil formes diferents, sense mostrar una vessant negativa del nostre caràcter. La meva idea és la utilització d’una motivació afectiva positiva, seduir als alumnes per a que atribueixin sentit a tot allò que fems l’aula, dins de l’escola en general.

I, per altra banda, com podem relacionar la motivació afectiva positiva amb l’ensenyament i aprenentatge de continguts dins de l’aula? més concretament  com podem realitzar una motivació en la utilització en la pedagogia artística? Reflexionant sobre aquestes qüestions crec que he rescatar el concepte que vam utilitzar l’altre dia a classe: la del mestre emancipador. Un mestre emancipador és aquell que no tan sols transmet els coneixements, actituds o experiències per a que siguin apreses per alumnes, sinó és aquell que realitza accions com aquestes (entre moltes altres):

- Convertir la “meva tasca” en la “nostra tasca”
- Superar l’avorriment i l’ansietat de l’aula per sensacions de superació personal, reptes abordables i metes.
- Tenir clar que l’aprenentatge és una situació de múltiples direccions, tots aprenem de tots.
- Tenir paciència i no tenir pressa, tot necessita cert temps per a que funcioni bé.
- Aconseguir que els alumnes tinguin certa autonomia. Quan els alumnes realment aprenen es perquè afronten la tasca per pròpia motivació
- Prestar ajudes als infants de manera ajustada, ni moltes ni poques, les necessàries.
- Aconseguir que cada nen tingui un autoconcepte positiu i una autoestima alta.
- Presentar uns continguts amb lògica interna i coherència envers els infants, entre moltissimes d’altres qüestions.

Bé, aquí acabo aquesta tercera entrada de la qual podria estar escrivint pàgines i més pàgines. El tema de la motivació és un punt molt interessant de tractar, però per altra banda també és difícil de aconseguir al cent per cent dins d’una aula. Personalment, reitero la necessitat d’enfocar la motivació i l’actitud dins l’aula d’una manera positiva i afectiva. Tot és més fàcil si anteposem el sentit de l’humor, les rialles, el respecte emocional per davant de les males cares, càstigs o crits inoportuns. Així doncs, és l’hora d’entrenar “el poder del somriure “.




sábado, 29 de octubre de 2011

“La porta:que buscava, que trobo, que em guiarà"


En la classe del dia 18 d’octubre de “Comunicació artística i aprenentatge” la Silvia ens va endinsar dins d’un petit “joc” per tal d’aconseguir un petit fil conductor per començar a escriure en aquests blog. Aquest va consistir en escriure una frase on s’hi resumís tot el que havia suposat per a nosaltres les sessions de l’assignatura fins aquell moment. El cas és que l’havíem d’escriure en un “flyer” triat a sorts, després vam intercanviar les frases entre els alumnes.

A mi em va tocar una frase que em va sorprendre des d’un primer moment:

“La porta:que buscava, que trobo, que em guiarà"

Des del primer instant que la vaig llegir va causar en mi una sèrie de sensacions: identificació personal, alegria, inspiració. Estic molt contenta amb la frase que m’ha tocat a l’atzar perquè resumeix perfectament els meus primers lligams envers aquests màster, a continuació realitzaré un petit desglossament de cada una de les parts d’aquesta oració explicant-hi la meva relació personal amb el màster.

Flyer per davant
La porta: Una porta no ha de ser un lloc d’entrada i sortida que físicament tots coneixem, la meva porta és un lloc mental, un espai de pas de coneixements, experiències, motivacions...Aquesta porta t’ensenya i tu també pots aportar-hi part dels teus coneixements. Així doncs, considero que aquests espai intel·lectual és tot el màster en si i tots els coneixements que aquest m’aporta dia a dia. EIA esta suposant per a mi una nova visió, un enllaç d’entrada i sortida, on l’educació, l’art i l’aprenentatge són enteses, analitzades i criticades des de mil vessants diferents.

Que buscava:quan vaig acabar magisteri em sentia una mica perduda en relació a la meva formació com a mestra. Volia seguir estudiant una matèria relacionada amb l’educació però cap de les opcions que havia trobat fins aquell moment la trobava adequada. Fins que un dia vaig aconseguir informació sobre el màster d’EIA. En aquell moment vaig saber que aquell era el meu camí. Una gran oportunitat de barrejar, formar-me i crear nous horitzons sobre dues de les meves passions i vocacions, l’art i l’educació. Personalment crec que l’art som tots i tots som art, així que una oportunitat  que pot aportar tants aprenentatges ha de ser més valorada dins de l’àmbit educatiu, i com a mestra crec fermament en la gran vessant pedagògica que aportaria la metodologia artística dins de les aules. 

Flyer per darrera
Que trobo: aquesta part la relaciono directament amb la meva pirmera trobada amb el màster en general. Les primeres classes que ja hem realitzat m’han aportat un cúmul d’experiències que han remogut un munt d’idees dins del meu cap. Ara mateix, per dins sóc com una tempesta de opinions, pensaments, projectes... però encara estan desordenades, en construcció... Espero que les meves idees evolucionin i es converteixin en grans coneixements al llarg d’aquestes classes de màster.

Que em guiarà: Aquesta part és la més difícil i incerta, però també la que em fa més il·lusió. Primer mes d’aquest màster ha superat en molta distància les expectatives inicials que jo en tenia. Així doncs, espero que aquesta porta em dirigeixi cap a nous horitzons, noves mentalitats i moltes experiències noves per a mi, per tal de créixer com a docent, artista i persona.


Aquí acaba la meva segona intervenció en aquesta blog. Per últim, he de tornar a destacar la meva identificació amb la frase que m’ha tocat, ja que per a mi el màster d’Educació Interdisciplinària de les Arts també és la meva porta: que buscava, que he trobat i que em guiarà cap a un futur millor.

miércoles, 19 de octubre de 2011

Qui, que, com, perquè ...


Què és un moment? Quines coses podem fer en “un” moment? Què ens pot aportar un simple moment? Generalment s’entén com a “moment” un petit interval de temps, un o varis segons on podem fer accions de tot tipus. Personalment, crec molt en els moments, en un moment pots aprendre mil coses diferents, pots tenir sensacions  de molt tipus o una idea genial.  El títol d’aquest blog comença fent referència precisament a aquests moments valuosos, on el teu cervell rumia, treballa i màquina, i de sobte apareix aquella idea que t’aporta una nova visió o et dóna eines per a anar més enllà dels simples coneixements ja establerts.  Amb els instruments, l’entorn i l’actitud necessàries els mestres podem convertir el temps dins de l’aula en una multitud de “moments” de qualitat i valuosos per al desenvolupament general dels infants.

Descobrir, crear, aprendre... tres verbs clau que poden capgirar els moments, tres de les accions més especials que posseïm els éssers humans, i que per desgràcia avui en dia no són valorades en la societat material que ens envolta. 

Descobrir: com a mestra crec que és molt important que els infants descobreixin cada dia, un simple descobriment pot esdevenir moltes coses, des d’una simple anècdota fins a la creació d’un nou aprenentatge fonamental per a la vida d’un infant. L’escola ha de ser un cau de descobriments, els quals mostrin als infants els ventall de possibilitats que els hi ofereix la vida, la societat i tot el món que ens envolta. Els infants tenen la pròpia capacitat de descobrir aquestes coses, així doncs, els mestres no hem de ser sempre els desvetlladors d’aquesta sorpresa, el dia a dia, els mateixos nens, o simples accions d’aula poden convertir-se en meravellosos descobriments.

Crear: la capacitat de creació és part de l’ànima dels éssers humans, tot el que tenim els humans avui en dia és gràcies aquesta gran capacitat. Crec que des de l’escola hem d’aprofitar aquesta capacitat innata, agafar-la, transformar-la i portar-la cada dia dins de les nostres aules. Els infants creixen com a creadors, els mestres nomes els hem d’acompanyar, guiar i animar per a evolucionar en el seu propi camí de creació. És important respectar aquest camí, cada persona en té un de diferent i tots són únics, especials i es poden convertir en molts coneixements diferents.

Aprendre: avui en dia tothom parla d’aprenentatge... però com es planteja aquest aprenentatge? A adquirir coneixements per a ser acadèmicament perfecte i poder aconseguir un bon lloc de treball. Per a mi aprendre és una paraula molt més complexa, però simple de plantejar. Aprendre ho és tot. Els humans aprenem dia a dia, segon a segon, el nostre cervell capta, rep, classifica, emmagatzema i utilitza aprenentatges i coneixement de tot tipus en cada moment del dia.  A l’escola hem d’aprofitar aquesta gran capacitat que tenim i treure’n profit en cada una de les ocasions que tenim, ja que amb eines, temps i ganes podrem fer que cadascun dels nous coneixements es formi d’una manera significativa dins dels infants, és a dir, que aquest coneixement tingui una utilitat per a ells de cara al futur.

Amb aquesta explicació de cada una de les paraules que forma el títol d’aquest blog he resumit el meu objectiu, el qual és crear un espai dedicat a el intercanvi d’informació, idees, experiències, per a poder fer créixer moments d’aprenentatge, de descobriment i de creació dins de les aules. 

Per últim, em presentaré. Sóc l’Anna, alumna del màster d’EIA (Educació Interdisciplinària de les Arts) de la UB. Sóc mestra d’Educació Infantil, però actualment treballo com a monitora de menjador de P3. Sóc de Solsona però aquest ja és el quart any que visc a la ciutat de Barcelona. Sóc organitzada, rutinària i m’agrada planificar el meu temps, però per altra banda sóc apassionada, somiadora i sensible amb l’entorn i les persones que m’envolten. Finalment vull destacar la meva necessitat d’estar amb els infants, els quals m’aporten experiències positives i nous coneixements cada moment que estic al seu costat.