Una gran veritat!

Avui vull compartir un text que m'ha mostrat una gran amiga meva. L'he llegit i m'hi he sentit TAN identificada que no he pogut evitar compartir-ho amb vosaltres. Diu aixi:

"Un dia com avui en una aula de 25 (26-27-28-29 segons la ràtio establerta pel govern de torn en funció de les retallades actuals) alumnes de 3 anys ..."

Entren en "semi fila" perquè es despisten, es deixen anar, alguns retornen cap a la porta perquè no volen entrar, ..., els acaricies, intentes calmar i tires d'ells fins a l'aula.

"Que macos, que macos que són, petites personetes aprenent a descobrir el món".

Trec la majoria dels jaquetons perquè ells sols no són capaços, pels seus pares, que només tenen un a casa, és més ràpid treure-li que ensenyar-li a que ho faci sol, i sobre de la jaqueta porten embolicada una gran bufanda, gorro i guants que cal guardar a les butxaques de cadascú amb compte no fos cas que es perdin i la mare t'ho recrimini durant tota la setmana. Perquè encara que a la reunió de principi de curs es diu ben clar que totes les peces de vestir han d'anar amb nom .. Bah ,Pa què?, Ja s'encarregarà la "senyo" de recordar de quin nen és cada cosa, total ..., només són 25 nens x 2 guants 25 bufandes 25 bossetes de l'esmorzar 25 gorros ..., quan comences a associar "els de Piolet són els de Marta "," Hello Kity de Maria "...., arriba el canvi de temps i ..., tornem-hi.

Bossetes amb l'esmorzar per terra, uns asseguts al seu lloc, altres corrent per l'aula. Es posa ordre aixecant la veu i picant de mans. Les 9.20, per fi s'han assegut tots, moment de calma, fem assemblea, repeteixo més de 20 vegades que per parlar cal aixecar la mà, cal respectar el torn, uns escolten, altres estan en el seu món i altres, després del gran bol de cereals de desdejuni que els han posat a casa senten la crida de la selva.Enmig de l'assemblea 4 nens s'aixequen perquè volen fer "caca". Segons van acabant cal ajudar-los a netejar el culet, que no saben (una altra cosa que seria molt més fàcil d'aprendre a casa però .. . els seus ocupadíssims pares no han tingut temps) i s'omplen roba, mans, lavabo i a un altre company si s'acosta massa.

Per fi has aconseguit que escoltin, "què macos", com van aprenent, ..., cantem cançons, expliquen les seves aventures, veiem un llibre sorprenent que ha portat Pau de casa amb imatges precioses del tema que estem treballant ...

Comencem el treball per racons, es viu un moment de calma, juguen, experimenten, aprenen, comparteixen, ..., els mires i penses ... "Estan feliços, per menjar-se'ls" ... i al moment "et penedeixes de no haver-te menjat algun!", s'aixequen, li treuen el material a un altre company, crit, agressió, plor, ... nen! a la cadira de pensar. Així 3 un darrere l'altre, plor, ... netejo mocs, netejo mocs.
Per recollir el material jo demano, jo torno a demanar, jo toco el xiulet, jo toco el timbal, el pandero,dono cops a la taula i acabo cridant: A RECOLLIR, A ORDENAR CADA COSA AL SEU LLOC, al mateix temps que vaig agafant coses de terra i uns pocs em imiten mentre altres miren estranyats, que deuen pensar ... "Recollir?, Si això a casa sempre ho fan els meus pares, per què ho he de fer jo a l'escola?"
Hora del lavabo, per grups es renten les mans i van al lavabo. Repartim sabó, repartim tovallons, repartim paper higiènic, alguns són super autònoms, es nota que ho fan sovint, altres ... 1 empeny perquè anava el primer, un fica el ditet a l'aixeta, aigua per tot arreu, pixa fora, ...

Esmorzar: obriu el suc, -"se m'ha vessat el suc", un iogurt obert a terra, galetes de xocolata trepitjades, jo no vull pa, això no m'agrada, a casa mai ho menjo però ma mare ha pensat a veure si a l'escola aprenc a menjar, però a mi no m'agrada, plor, em vull anar amb la meva mare, senyuu pela'm la pera que la meva mare no ha tingut temps ("total, ja ho farà la senyu, que només té 24 o 25 més a l'aula o no recordo quants nens van a la classe de la meva filla ") i netejo mocs.

Ui,Menganet ha vomitat ....

Què faig?, Deixo sols als 25 nens mentre vaig a per serradures i a canviar la roba i cridar els pares del que acaba de vomitar perquè està malalt ... Auxili!! Help!!Recollim i 15 minuts per tornar a posar els jaquetons que pesen més que el propi nen que el porta posat. Pati i mares i avis a la tanca del centre vigilant que als seus fills no els hi passi res, perquè els mestres per a què estem?
Mocs, pipi,Fulaneta m'ha aranyat, Menganet no pugis a l'arbre, Periquit no mosseguis, les peces,les pales, les galledes, les pedres no es xuclen, la sorra no es menja, netejo mocs, netejo mocs, netejo mocs ...
El petit Lluís s'acosta i et diu "Senyu et puc dir una cosa?, Ets molt guapa!! "Per menjar-se'l!"
Tornem a classe, pengem jaquetes als penjadors, netegem cares amb tovalloletes, mans amb aigua i sabó, i tornada a la feina: no es pinta en el full del company, els papers a la paperera, netejo mocs, netejo mocs, netejo mocs ...
Hora de la sortida: famílies amuntegades a la porta perquè el seu fill/a surti el primer, em demanen explicacions de per què un nen s'ha arrencat la crosteta del front, un altre diu que s'ha raspat el dit amb el terra, altre que no s'ha pres el suc, una altra mare preocupada perquè el nen ha begut poca aigua, i una altra perquè el seu nen ha sortit de classe amb mocs, una bufanda que no apareix, un guant perdut des de la setmana passada, una ampolla d'aigua que no és seva, ... I el nom?, Portava posat el nom? ...
Arribo a casa, la boca seca perquè no vaig recordar o millor dit no vaig tenir temps de beure aigua, i una veïna tafanera, que em diu, mite-la! ehhh ja fins demà ..., què poc treballeu els mestres ...Per suposat, perquè la preparació de la classe i el material del dia següent me l'ha buscat i elaborat ella o el seu marit.
I quan sempre sents el mateix en relació al nostre treball, de com es viu, de les vacances, de la sort que tenim de poder estar criant els seus fills quan ells van despreocupats dels seus petitons, penses: i les universitats que accepten matrícules de nous alumnes...tan TONTA és la gent per no estudiar i tractar d'aconseguir el treball dels seus somnis, on sense fer res et paguen i sempre s'està de vacances?

Així amb 67 no, amb 80 ens podríem jubilar i encara seria poc.
Encara sort que sempre hi ha un "petit Lluís" que sembla que endevina el moment en què necessites escoltar unes paraules d'ànim.

"Senyu et puc dir una cosa?, Ets molt guapa!! "

 

Dia de reflexió

En la última classe de comunicació artística i aprenentatge vaig experimentar en primera persona uns quants conceptes que hem treballat recentment en aquesta assignatura: la transgressió i la provocació. Per altra banda, també vaig altres sensacions com molta identificació en certs moments de la sessió. Aquests sentiments van provocar en mi una sèrie de emocions inesperades (por, timidesa, infravaloració, assimilació, identificació, reflexio, etc) que van provocar en mi un torrent de preguntes i una gran ansia de relfexió personal.

Vull començar per l'identificació. Em vaig sentir relfexada en els conceptes de MANDRA i POR, i personalment, hi afegiria els sentiments d'inseguretat i hiperperfeccionisme. Sóc una persona que sempre tinc el cap ple de pardals (idees i més idees) i que per un cúmul de situacions diverses la majoria mai s'arriben a formalitzar . Sovint aquest fet em crea una fustració i per això sempre intento planificar les meves accions i el meu temps. Però en aquesta classe vaig comprendre el que moltes vegades no em deixa avançar en convertir les meves idees en noves realitats: la por i la inseguretat que em provoquen les accions noves, la mandra que fa començar un projecte cent per cent personal des de zero y que a causa de la gran exigència personal que tinc moltes vegades inflavaloro els meus projectes molt abans de ni tan sols començar-los. Ara mateix sóc concient d'aquests punts dèbils i que he de ser capaç d'afrontar-los i deixar de ser una persona que sempre diu "magradaria fer això..... però no" per canviar a ser una que digui "vull fer això i ho faré així...".

Per altra banda, hi va haver un moment de la classe que va ser violent per a mi. Sóc una persona una mica tímida i em costa obrir-me a persones que no conec massa. Així doncs, quan vam haver de buscar a nous companys amb els quals no havímen tingut tanta relació vaig sentir la provocació i la transgressió en primera persona. He de ser sincera i dir que en un principi no em vaig sentir bé, em vaig "fer petita" i, fins i tot, em vaig arribar a bloquejar. Finalment vaig trobar a dues persones amb les quals comptartir les meves experiències i realment em vaig sentir molt a gust parlant amb elles. Aleshores, va sorgir la pregunta de si era o no creativa. Jo no sé si sóc creativa o no, però quan vaig començar a escoltar les grans coses que havien fet les meves companyes jo buscava i buscava fets creatius que hagués realitzat anteriorment i no en trobava cap. Així doncs, vaig arribar a la conlcusió que jo no era una persona creativa, que no tenia grans idees originals ni iniciatives per a realitzar projectes originals. Acabar pensant això em va entristir una mica i vaig estar pensant en allò la resta del dia.

Però una vegada vaig estar a casa, em vaig posar dins el meu llit vaig començar a reflexionar i vaig treure unes conlcuisons molt diferents a les que vaig pensar precipitadament a classe. Per una banda, la metodologia provocativa va començar de manera negativa per a mi, però va acabar de manera molt enriquidora, ja que vaig conèixer a dues companyes més, i vam poder escoltar les vivències de la resta dels companys, de les quals vam aprendre, ens van sorprendre i sobretot ens van agradar molt. I per altra banda, vaig fer una mica de terapia d'autoconeixement. La conclusió que vaig extreure és que no sóc un geni, ni potser una persona original, però si que tinc un estil propi i una manera de fer el meu dia a dia molt especial, i crec que això ja es pot considerar creativitat. Crec que he de valorar més els petits detalls ( per exemple, a mi m'agrada molt vestir-me i maquillar-me com a mi m'agrada cada dia, i això ja ho considero uns petits fets de creativitat).

Bé, tota aquesta relfexió crec que m'ha servit per saber que he de fer per entrenar la meva força de voluntat i formalitzar els mil i un projectes que dia a dia em ronden pel cap. Però sobretot m'ha servit per saber obrir la meva ment, no jutjar metodologies trencadores en un primer moment, i saber valorar els petits detalls personals, per a poder evolucionar-los i convertir-los en experiències personals i enriquidores.

Són com àngels

He trobat una frase que reflexa un criteri personal sobre els infants, diu així:

 "Los niños nacen con alas, los maestros los ayudamos a volar"

Aquesta frase, que he trobat fantàstica, em fa reflexionar sobre el paper del mestre en l'educació dels infants.Quin és relament el paper del mestre? El mestre ha de ser sempre o el protagonista o a vegades pot convertir-se en un simple observador o guia?

En l'educació més tradicional el professor és el protagonista, el que sempre fa, el que sempre diu, el que sempre mana. Els alumnes són seguidors, que han de complir uns objectius, obeir una sèrie de normes i realitzar unes tasques determinades per aprendre allò que ha planificat el professor. Aquesta visió tan quadrada és, per desgràcia, aquella que més s'utilitza a l'escola d'avui en dia, però que passaria si els professors canviem de prespectiva, ens qüestionem a nosaltres mateixos i canviem de postura?

Segons la frase que he citat els infants naixen amb les capacitats s'aprendre qualsevol cosa, mentre que tingui algú al costat que el guïi, el marqui i li proposi repres per avançar en aquests coneixements. Així doncs, els mestres ens podem convertir en aquests seguidors que aprofiten cada una de les qualitats de cadascún dels infants que té al seu voltant, les transforma en activitats, situacions o vivències que fan reflorar tots aquests coneixements.

Tanmateix, és interessant dónar als nens certs poders de decisió sobre el seu propi aprenentatge, ja que cada persona és diferent i aprendrà segons factors molt diferents. Si no ens mostrem totalitaris en relació les tasques, si adaptem les activitats segons les dificultats personals de cada infant o si, simplement, deixem als infants triar el material o el suport amb què volen treballar, els aprenentatges flruiran d'una manera molt més natural, no tan imposada.

La metodologia que seguim és un altre punt important. Si sempre s'utilitza la mateixa manera de realitzar les tasques, si no deixem un espai per a la improvització i la creació de noves situacions, la rutina acabarà per aborrir als infants. Com a mestres hem de ser originals, hem de tenir el gran poder de la imaginació per a oferir el concepte més difícil en una acció divertida i atractiva pels infants. Hem de realitzar un joc "d'estira i arronssa" on els reptes, les dificultats, la diversió, la sorpresa hi siguin presents.

Els infants són com àngels que arriben a aquest món sense saber res però amb tots els mecanismes necessaris per aprendre-ho tot, formar-hi part i evolucionar-ho. Si els éssers humans no tinguessim aquesta maginfica capacitat d'aprenentatge des de tan petits no podriem seguir vius com a espècie a la terra.

La cultura ho és tot

Navegant per internet he trobat aquesta image que, personalment, la relaciono amb el tema que vam tractar en la classe del 15 de novembre. La cultura. La meva opinió personal és que la cultura ho és tot. La realitat on vivim avui en dia és un entorn que hem creat els mateixos éssers humans, així doncs, totes les nostres accions estan determinaes per significacions culturals que hem adquirit al llarg de la nostra existència.

D'aquí la importància de l'escola, la institució encarregada de transmetre LA CULTURA als infants que neixen en aquest món i en aquesta societat.  Els infants neixen en un context social determinat i l'escola té el deure de trasmetre'ls-hi tots aquells continguts, experiències i valors per a que en el dia de demà s'integrin i visquin entenent les regles de la civilització humana.

I l'art? Quin espai ocupa l'art dins de la cultura? L'art és el resultat de la cultura, la comunica, li atorga significat i, alhora, també valor. Tal i com no hi pot haver humans sense cultura ni cultura sense humans, no hi pot haver representació artística sense cultura, ni cultura sense representació artística. Per què l'art és la via per on viatgen tots aquests coneixements, vivències, valors, etc que ens influeixen dia a dia i ens fan sentir que ocupem un lloc concret dins de l'univers.

Anna/Ana

L’altre dia estava a la biblioteca tot fullejant llibres relacionats amb art i educació per aconseguir idees per a realitzar el projecte d’aquesta assignatura. Quan ja portava hores llegint i no aconseguia treure cap idea que valgués la pena, d’una manera inconscient, la meva mà dreta va començar a fer petits dibuixos sense sentit en un full per a prendre notes que tenia al meu costat.  Un d’aquells dibuixos va ser escriure el meu nom, ANNA. 

En aquell moment vaig tenir una conversa amb mi mateixa que deia així:

- Perquè escric ANNA amb dues N, si al meu DNI és amb una N?

- Per què així ho vaig aprendre, em sento identificada amb les dues N i ara no ho puc canviar!

El cas és quan jo vaig néixer em van inscriure al registre civil com ANA, però tota la vida he signat com ANNA, ja que des de ben petita m’ho van ensenyar així. Així doncs, la meva reflexió es va encaminar cap a comprendre la gran importància que tenen els primers aprenentatges que fem a la vida, que marquen el teu caràcter i la teva manera de realitzar les coses d’una manera determinant. El fet que jo oficialment m’anomeni ANA i jo m’identifiqui com a ANNA m’ha portat problemes administratius de molts tipus (viatges, carnet de conduir, tramitacions de títols...) però sóc incapaç de canviar-ho, a l’escola (i a casa) em van inculcar que jo m’anomenava així, cosa que m’ha marcat per la resta de la vida.

Així doncs, no puc evitar preguntar-me, la gran importància dels primers aprenentatges! Aquells més bàsics per a viure en aquest món, aquells que de vegades no els hi donem importància, ja que pensem en ells com a fets tan quotidians que semblen innats. Els nens quan arriben a l’escola per primera vegada són fulls en blanc amb unes ganes boges d’aprendre a viure en aquest món, així doncs, les mestres d’infantil tenim el paper fonamental d’acompanyar-los i guiar-los en les seves primeres experiències, les primeres línies del relat de la seva vida que els marcarà decisivament durant tot el seu camí.

Així doncs, la rellevància de l’etapa d’educació infantil és inqüestionable! Els primera hàbits, les rutines, els primers contactes socials amb mestres, monitors i altres nens, les primeres lletres i números, i els primers aprenentatges artístics.

No puc evitar preguntar-me doncs, no és significant per la resta de la vida dels infants els primers aprenentatges d’art que fan durant l’etapa infantil? La manera com enfoquem la didàctica artística és decisiva per a formar-los com a persones creatives, intuïtives i amb percepció capces de tenir judici propi i SENTIR davant les obres d’art? Jo crec que si, la metodologia artística i les experiències artístiques que vivim dins de l’aula a infantil són significatives pel desenvolupament general dels infants, ja que amb l’art podem tocar i activar tots i cadascun dels àmbits de desenvolupament dels nens i nenes.

Com a mestres d’infantil tenim la gran tasca de fer que els nens i nenes aprenguin a valorar, analitzar i a criticar l’art des d’una vessant imaginativa. I educar a una futura societat que gaudeixi de l’art, que per a mi és un punt culminant de totes les cultures d’aquest món, per què si ens hi fixem, tot el que envolta a les nostres civilitzacions i que ocupen espais als llibres d’història és ART. Si com a mestres ajudem als nens i nenes a aconseguir una base fonamental de  l’art, el sabran viure i apreciar la resta de la seva vida, sense poder fer-ho d’una altra manera, igual que jo mai podré signar com ANA.

“El poder de la sonrisa”

L’altre dia mentre estava ajudant a una nena a menjar-se el dinar vaig comprovar un fet el qual mai havia donat importància: la gran ajuda que pot prestar una rialla, unes paraules afectives o un simple gest de carinyo en moments concrets. Aquella nena, que no volia menjar-se la verdura, va fer l’esforç de tastar-les gràcies a que, en comptes de renyar-la o amenaçar-la, la vaig animar a fer-ho amb un simple somriure. Acte seguit ella em va tornar un somriure semblant, el qual em va reconfortar amb un sentiment d’alegria molt gran.

Una vegada vaig acabar la meva jornada laboral em va quedar aquesta escena gravada al cap i no vaig poder evitar reflexionar-hi. El poder del somriure. L’afectivitat positiva no sols el trobem dins d’una aula, sinó que és un poder que podem fer servir en totes les situacions socials ens les que ens trobem. Està comprovat, que és molt més efectiu per a les relaciones personals activar una actitud positiva davant les situacions, problemes, així doncs, perquè a l’escola no es compleix? Per què sembla que l’aprenentatge es molt més efectiu quan s’imparteix de manera més “militaritzada”? No són les emocions la base per exercitar una bona motivació?

Quan vaig estar fent pràctiques com ara que treballo amb nens petits en una escola veig dia a dia les relacions entre nens i mestres, una interacció que personalment (en certs casos i situacions) no m’acaba d’agradar. Sé que cada escola, nen i mestre són diferents però en els contextos que m’he endinsat fins ara he vist que hi ha una necessitat “d’ensinistrar” als infants. La utilització de metodologies en el dia a dia de l’aula que es basen en la utilització de normes i rutines inflexibles, de les quals els infants no poden opinar o mostrar iniciatives pròpies. Si aquestes rutines o normes fossin sensiblement atractives pels infants no em semblarien criticables, però la via més fàcil i la més utilitzada en aquestes escoles consisteix en establir normes i prohibicions autoritàries i renyar o castigar a l’infant que ho incompleixi. 

Com a mestra sé la gran importància que tenen els límits i limitacions dins del context de l’aula. Però no seria molt millor que féssim complir les regles amb accions, gestos o paraules positives? Estratègies de motivació per a que els infants comprenguin el “perquè” real de tantes normes? No és molt més fàcil i amable realitzar un somriure que un crit? Doncs, això que sembla tan lògic moltes vegades ( masses!) no es compleix dins de l’aula. 

La meva proposta no és abolir tota norma o regla ja que són necessàries per establir nous coneixements, el que jo vull és reformar l’actitud que mostrem davant d’elles i en moltes situacions d’aula en general. Canviar els crits per els raonaments lògics, no renyar sense una raó clara, no alçar la veu quan no fa falta, però sense perdre l’autoritat, una figura que podem aconseguir de mil formes diferents, sense mostrar una vessant negativa del nostre caràcter. La meva idea és la utilització d’una motivació afectiva positiva, seduir als alumnes per a que atribueixin sentit a tot allò que fems l’aula, dins de l’escola en general.

I, per altra banda, com podem relacionar la motivació afectiva positiva amb l’ensenyament i aprenentatge de continguts dins de l’aula? més concretament  com podem realitzar una motivació en la utilització en la pedagogia artística? Reflexionant sobre aquestes qüestions crec que he rescatar el concepte que vam utilitzar l’altre dia a classe: la del mestre emancipador. Un mestre emancipador és aquell que no tan sols transmet els coneixements, actituds o experiències per a que siguin apreses per alumnes, sinó és aquell que realitza accions com aquestes (entre moltes altres):

- Convertir la “meva tasca” en la “nostra tasca”

- Superar l’avorriment i l’ansietat de l’aula per sensacions de superació personal, reptes abordables i metes.

- Tenir clar que l’aprenentatge és una situació de múltiples direccions, tots aprenem de tots.

- Tenir paciència i no tenir pressa, tot necessita cert temps per a que funcioni bé.

- Aconseguir que els alumnes tinguin certa autonomia. Quan els alumnes realment aprenen es perquè afronten la tasca per pròpia motivació

- Prestar ajudes als infants de manera ajustada, ni moltes ni poques, les necessàries.

- Aconseguir que cada nen tingui un autoconcepte positiu i una autoestima alta.

- Presentar uns continguts amb lògica interna i coherència envers els infants, entre moltissimes d’altres qüestions.

Bé, aquí acabo aquesta tercera entrada de la qual podria estar escrivint pàgines i més pàgines. El tema de la motivació és un punt molt interessant de tractar, però per altra banda també és difícil de aconseguir al cent per cent dins d’una aula. Personalment, reitero la necessitat d’enfocar la motivació i l’actitud dins l’aula d’una manera positiva i afectiva. Tot és més fàcil si anteposem el sentit de l’humor, les rialles, el respecte emocional per davant de les males cares, càstigs o crits inoportuns. Així doncs, és l’hora d’entrenar “el poder del somriure “.

“La porta:que buscava, que trobo, que em guiarà"

En la classe del dia 18 d’octubre de “Comunicació artística i aprenentatge” la Silvia ens va endinsar dins d’un petit “joc” per tal d’aconseguir un petit fil conductor per començar a escriure en aquests blog. Aquest va consistir en escriure una frase on s’hi resumís tot el que havia suposat per a nosaltres les sessions de l’assignatura fins aquell moment. El cas és que l’havíem d’escriure en un “flyer” triat a sorts, després vam intercanviar les frases entre els alumnes.

A mi em va tocar una frase que em va sorprendre des d’un primer moment:

“La porta:que buscava, que trobo, que em guiarà"

Des del primer instant que la vaig llegir va causar en mi una sèrie de sensacions: identificació personal, alegria, inspiració. Estic molt contenta amb la frase que m’ha tocat a l’atzar perquè resumeix perfectament els meus primers lligams envers aquests màster, a continuació realitzaré un petit desglossament de cada una de les parts d’aquesta oració explicant-hi la meva relació personal amb el màster.

Flyer per davant

La porta: Una porta no ha de ser un lloc d’entrada i sortida que físicament tots coneixem, la meva porta és un lloc mental, un espai de pas de coneixements, experiències, motivacions...Aquesta porta t’ensenya i tu també pots aportar-hi part dels teus coneixements. Així doncs, considero que aquests espai intel·lectual és tot el màster en si i tots els coneixements que aquest m’aporta dia a dia. EIA esta suposant per a mi una nova visió, un enllaç d’entrada i sortida, on l’educació, l’art i l’aprenentatge són enteses, analitzades i criticades des de mil vessants diferents.

Que buscava:quan vaig acabar magisteri em sentia una mica perduda en relació a la meva formació com a mestra. Volia seguir estudiant una matèria relacionada amb l’educació però cap de les opcions que havia trobat fins aquell moment la trobava adequada. Fins que un dia vaig aconseguir informació sobre el màster d’EIA. En aquell moment vaig saber que aquell era el meu camí. Una gran oportunitat de barrejar, formar-me i crear nous horitzons sobre dues de les meves passions i vocacions, l’art i l’educació. Personalment crec que l’art som tots i tots som art, així que una oportunitat  que pot aportar tants aprenentatges ha de ser més valorada dins de l’àmbit educatiu, i com a mestra crec fermament en la gran vessant pedagògica que aportaria la metodologia artística dins de les aules. 

Flyer per darrera

Que trobo: aquesta part la relaciono directament amb la meva pirmera trobada amb el màster en general. Les primeres classes que ja hem realitzat m’han aportat un cúmul d’experiències que han remogut un munt d’idees dins del meu cap. Ara mateix, per dins sóc com una tempesta de opinions, pensaments, projectes... però encara estan desordenades, en construcció... Espero que les meves idees evolucionin i es converteixin en grans coneixements al llarg d’aquestes classes de màster.

Que em guiarà: Aquesta part és la més difícil i incerta, però també la que em fa més il·lusió. Primer mes d’aquest màster ha superat en molta distància les expectatives inicials que jo en tenia. Així doncs, espero que aquesta porta em dirigeixi cap a nous horitzons, noves mentalitats i moltes experiències noves per a mi, per tal de créixer com a docent, artista i persona.

Aquí acaba la meva segona intervenció en aquesta blog. Per últim, he de tornar a destacar la meva identificació amb la frase que m’ha tocat, ja que per a mi el màster d’Educació Interdisciplinària de les Arts també és la meva porta: que buscava, que he trobat i que em guiarà cap a un futur millor.