lunes, 31 de octubre de 2011

“El poder de la sonrisa”


L’altre dia mentre estava ajudant a una nena a menjar-se el dinar vaig comprovar un fet el qual mai havia donat importància: la gran ajuda que pot prestar una rialla, unes paraules afectives o un simple gest de carinyo en moments concrets. Aquella nena, que no volia menjar-se la verdura, va fer l’esforç de tastar-les gràcies a que, en comptes de renyar-la o amenaçar-la, la vaig animar a fer-ho amb un simple somriure. Acte seguit ella em va tornar un somriure semblant, el qual em va reconfortar amb un sentiment d’alegria molt gran.

Una vegada vaig acabar la meva jornada laboral em va quedar aquesta escena gravada al cap i no vaig poder evitar reflexionar-hi. El poder del somriure. L’afectivitat positiva no sols el trobem dins d’una aula, sinó que és un poder que podem fer servir en totes les situacions socials ens les que ens trobem. Està comprovat, que és molt més efectiu per a les relaciones personals activar una actitud positiva davant les situacions, problemes, així doncs, perquè a l’escola no es compleix? Per què sembla que l’aprenentatge es molt més efectiu quan s’imparteix de manera més “militaritzada”? No són les emocions la base per exercitar una bona motivació?

Quan vaig estar fent pràctiques com ara que treballo amb nens petits en una escola veig dia a dia les relacions entre nens i mestres, una interacció que personalment (en certs casos i situacions) no m’acaba d’agradar. Sé que cada escola, nen i mestre són diferents però en els contextos que m’he endinsat fins ara he vist que hi ha una necessitat “d’ensinistrar” als infants. La utilització de metodologies en el dia a dia de l’aula que es basen en la utilització de normes i rutines inflexibles, de les quals els infants no poden opinar o mostrar iniciatives pròpies. Si aquestes rutines o normes fossin sensiblement atractives pels infants no em semblarien criticables, però la via més fàcil i la més utilitzada en aquestes escoles consisteix en establir normes i prohibicions autoritàries i renyar o castigar a l’infant que ho incompleixi. 

Com a mestra sé la gran importància que tenen els límits i limitacions dins del context de l’aula. Però no seria molt millor que féssim complir les regles amb accions, gestos o paraules positives? Estratègies de motivació per a que els infants comprenguin el “perquè” real de tantes normes? No és molt més fàcil i amable realitzar un somriure que un crit? Doncs, això que sembla tan lògic moltes vegades ( masses!) no es compleix dins de l’aula. 

La meva proposta no és abolir tota norma o regla ja que són necessàries per establir nous coneixements, el que jo vull és reformar l’actitud que mostrem davant d’elles i en moltes situacions d’aula en general. Canviar els crits per els raonaments lògics, no renyar sense una raó clara, no alçar la veu quan no fa falta, però sense perdre l’autoritat, una figura que podem aconseguir de mil formes diferents, sense mostrar una vessant negativa del nostre caràcter. La meva idea és la utilització d’una motivació afectiva positiva, seduir als alumnes per a que atribueixin sentit a tot allò que fems l’aula, dins de l’escola en general.

I, per altra banda, com podem relacionar la motivació afectiva positiva amb l’ensenyament i aprenentatge de continguts dins de l’aula? més concretament  com podem realitzar una motivació en la utilització en la pedagogia artística? Reflexionant sobre aquestes qüestions crec que he rescatar el concepte que vam utilitzar l’altre dia a classe: la del mestre emancipador. Un mestre emancipador és aquell que no tan sols transmet els coneixements, actituds o experiències per a que siguin apreses per alumnes, sinó és aquell que realitza accions com aquestes (entre moltes altres):

- Convertir la “meva tasca” en la “nostra tasca”
- Superar l’avorriment i l’ansietat de l’aula per sensacions de superació personal, reptes abordables i metes.
- Tenir clar que l’aprenentatge és una situació de múltiples direccions, tots aprenem de tots.
- Tenir paciència i no tenir pressa, tot necessita cert temps per a que funcioni bé.
- Aconseguir que els alumnes tinguin certa autonomia. Quan els alumnes realment aprenen es perquè afronten la tasca per pròpia motivació
- Prestar ajudes als infants de manera ajustada, ni moltes ni poques, les necessàries.
- Aconseguir que cada nen tingui un autoconcepte positiu i una autoestima alta.
- Presentar uns continguts amb lògica interna i coherència envers els infants, entre moltissimes d’altres qüestions.

Bé, aquí acabo aquesta tercera entrada de la qual podria estar escrivint pàgines i més pàgines. El tema de la motivació és un punt molt interessant de tractar, però per altra banda també és difícil de aconseguir al cent per cent dins d’una aula. Personalment, reitero la necessitat d’enfocar la motivació i l’actitud dins l’aula d’una manera positiva i afectiva. Tot és més fàcil si anteposem el sentit de l’humor, les rialles, el respecte emocional per davant de les males cares, càstigs o crits inoportuns. Així doncs, és l’hora d’entrenar “el poder del somriure “.




1 comentario:

  1. Sí que és cert... M'has fet recordar el dia que vaig veure a un docent amb la porta oberta i els nens en silenci. Li vaig comentar a una companya com estaven de callats els alumnes i la seva resposata va ser simplement aquesta: "prefereixo tenir la porta tancada que la porta oberta a canvi d'uns nens asustats. No es tracta de que ens tenguin por".

    ResponderEliminar