sábado, 5 de noviembre de 2011

Anna/Ana


L’altre dia estava a la biblioteca tot fullejant llibres relacionats amb art i educació per aconseguir idees per a realitzar el projecte d’aquesta assignatura. Quan ja portava hores llegint i no aconseguia treure cap idea que valgués la pena, d’una manera inconscient, la meva mà dreta va començar a fer petits dibuixos sense sentit en un full per a prendre notes que tenia al meu costat.  Un d’aquells dibuixos va ser escriure el meu nom, ANNA. 

En aquell moment vaig tenir una conversa amb mi mateixa que deia així:
- Perquè escric ANNA amb dues N, si al meu DNI és amb una N?
- Per què així ho vaig aprendre, em sento identificada amb les dues N i ara no ho puc canviar!

El cas és quan jo vaig néixer em van inscriure al registre civil com ANA, però tota la vida he signat com ANNA, ja que des de ben petita m’ho van ensenyar així. Així doncs, la meva reflexió es va encaminar cap a comprendre la gran importància que tenen els primers aprenentatges que fem a la vida, que marquen el teu caràcter i la teva manera de realitzar les coses d’una manera determinant. El fet que jo oficialment m’anomeni ANA i jo m’identifiqui com a ANNA m’ha portat problemes administratius de molts tipus (viatges, carnet de conduir, tramitacions de títols...) però sóc incapaç de canviar-ho, a l’escola (i a casa) em van inculcar que jo m’anomenava així, cosa que m’ha marcat per la resta de la vida.

Així doncs, no puc evitar preguntar-me, la gran importància dels primers aprenentatges! Aquells més bàsics per a viure en aquest món, aquells que de vegades no els hi donem importància, ja que pensem en ells com a fets tan quotidians que semblen innats. Els nens quan arriben a l’escola per primera vegada són fulls en blanc amb unes ganes boges d’aprendre a viure en aquest món, així doncs, les mestres d’infantil tenim el paper fonamental d’acompanyar-los i guiar-los en les seves primeres experiències, les primeres línies del relat de la seva vida que els marcarà decisivament durant tot el seu camí.

Així doncs, la rellevància de l’etapa d’educació infantil és inqüestionable! Els primera hàbits, les rutines, els primers contactes socials amb mestres, monitors i altres nens, les primeres lletres i números, i els primers aprenentatges artístics.

No puc evitar preguntar-me doncs, no és significant per la resta de la vida dels infants els primers aprenentatges d’art que fan durant l’etapa infantil? La manera com enfoquem la didàctica artística és decisiva per a formar-los com a persones creatives, intuïtives i amb percepció capces de tenir judici propi i SENTIR davant les obres d’art? Jo crec que si, la metodologia artística i les experiències artístiques que vivim dins de l’aula a infantil són significatives pel desenvolupament general dels infants, ja que amb l’art podem tocar i activar tots i cadascun dels àmbits de desenvolupament dels nens i nenes.

Com a mestres d’infantil tenim la gran tasca de fer que els nens i nenes aprenguin a valorar, analitzar i a criticar l’art des d’una vessant imaginativa. I educar a una futura societat que gaudeixi de l’art, que per a mi és un punt culminant de totes les cultures d’aquest món, per què si ens hi fixem, tot el que envolta a les nostres civilitzacions i que ocupen espais als llibres d’història és ART. Si com a mestres ajudem als nens i nenes a aconseguir una base fonamental de  l’art, el sabran viure i apreciar la resta de la seva vida, sense poder fer-ho d’una altra manera, igual que jo mai podré signar com ANA.


4 comentarios:

  1. Hola ANnA,

    A mi em va passar el mateix amb el meu nom. Recordo una vegada en una prova de català a l'institut que el profe em va baixar un punt per posar el meu nom sense accent... I vaig pensar serà "gilip..."

    Tot i que sona igual en català que en castellà, no m'agrada amb accent a la "i"; perd l'equilibri visual... M'agrada que les "i" siguin iguals. M'agrada i ja està.
    En els mails i a tot arreu sempre signo sense accent, escrigui en català o castellà.
    Però, ara que hi penso, potser també va per aquí. Jo vaig aprendre a escriure'l en castellà.

    Una reflexió molt interessant, ANnA.
    No deixis caure la teva "n" perquè ho digui un paper... És un nom cap i cua molt bonic.També hem de pensar, però que hi ha persones que no volen identificar-se mai amb el seu nom...

    Escolta... Vols dir que no tens tema?

    Una abraçada,
    Silvia (sense accents)

    ResponderEliminar
  2. Maravilloso! Quina raó que tens ANNA!

    Sempre, sempre acabo discutint amb molts amics meus coses d'aquest tipus. Crec que som afortunats de tindre dos llengües i viure amb elles! Moltes vegades l'administració em fan venir ganes de perdre una, tot són sempre problemes!
    Encara més raó amb el tema dels aprenentatges tu com a mestra d'educació infantil no deixis que els nens, aquells meravellosos éssers! perdin la seva imaginació i creativitat. Malauradament vivim en un món on no sembla que hi hagi cabuda per aquestes habilitats...

    ResponderEliminar
  3. Quina raó que tens! Els que treballeu a infantil teniu la matèia prima, sense alterar!!
    Si et consola sempre poso Melanie mentre que als documents és un nom força llarg. De fet hi ha gent que es sorprén quan ho veu :S A més, gent que em coneix des de fa anys! Com si de sobte haguessin descobert a una altra persona o si els hagués enganyat.

    Molt xula l'entrada!

    ResponderEliminar